El testament de Johnn Silver, Josep Vallverdú

EL TESTAMENT DE JOHNN SILVER, Josep Vallverdú.
Per a tots aquells que vàrem gaudir amb les aventures d’en Jim Hawkins a l’illa del tresor, va ser
una gran noticia que el mestre Vallverdú decidís homenatjà l’obra de Stevenson novel·lant una
segona part al voltant de la figura del personatge Johnn Silver ( un dels personatges de ficció mes
memorables de la literatura juvenil de tots els temps).
Què se’n va fer d’aquell pirata que fugí de La Hispaniola enduent-se un a part del famós botí del
Capità Flint? Argumentalment , la novel·la respon a aquesta pregunta que mes d’un lector ens
varem fer el seu dia. Ja sabeu que no tinc costum d’incloure l’aspecte argumental en els meus
comentaris, i que aquests tenen un caire personal i desinhibit ( el que mes facilita la comprensió
d’un text es allò que sabem d’antuvi sobre ell, es cert; però a mi , quan m’aboco a la primera plana
d’un llibre , em fascina no saber-n’hi res de res, i anar reconstruint el text de manera aliena a
qualsevol influencia externa a la interactivitat entre jo i el text; òbviament soc conseqüent amb
aquesta premissa a l’hora de fer una recomanació. No obstant hi ha molts llocs on recollir
informació del aspecte argumental, si es el que vos interessa). Feta aquesta aclaració, només us
avanço que es – com no podia ser d’una altra manera – una novel·la d’aventures adressada a tota
mena de lectors, especialment juvenils i nostàlgics d’aquelles col·leccions on es barrejaven des de
Verne fins a Walter Scott, passant per Salgari.
El lèxic de Vallverdú – no cal descobrir-ho ara- es deliciós, amb un estil molt cultivat i ric.
Realment aconsegueix donar un caire molt lingüístic a l’obra pel us que en fa de la llengua.
Acarona la historia que conta, precisament amb la seva sintaxi: un conjunt d’eines ben triades i
molt ben esmolades. Per això el aspecte argumental queda en segon pla, tot i tenir al lector captivat
amb ell seu ritme aventurer – típic d’aquest gènere. Per posar algún pero , després d’un inici que
t’anima a seguir la lectura, aquesta perd una mica el ritme cap a la meitat, però es recupera molt be
fent un últim terç de novel·la que , per a mi es el que la justifica. Per mi, afeccionat a la literatura
marina , hi ha unes mancances en l’aspecte atmosfèric. Sabeu que m’agraden molt les descripcions
– especialment la creació d’atmosferes visuals -, i també el paisatgisme (que en aquest tipus de
narració esdevé quasi un epítet), i sobretot la aportació documental – històrica , geogràfica, d’us i
costum – que incorporen a la narració un caràcter mes significatiu que l’exposició asèptica d’un
seguit d’aventures; però entenc que es el gust personal de l’autor el que preval i aquí s’ha centrat en
el tractament enamorat de la gramàtica catalana.
Fernando Ormazábal Blanc .Lleida,13/06/09

Comentaris

Entrades populars